divendres, 19 de novembre del 2010

Nicolás Gógol

El gran escriptor Nicolai Gógol va nàixer en una aldea de Poltava (Ucraïna), aleshores era Rússia, el 1809 i va morir a Moscú en 1852.
A Sant Petesburg tenia un treball burocràtic. També explicà Història Natural a la Universitat. Prompte el va temptar la literatura abandonant les classes per a dedicar-se completament a la seua vocació.

La seua intensa labor literària va deteriorar la seua salud, arribant a un estat de desesperació tal, que li va fer llançar al foc el segon volum de Les Animes mortes, que era superior al primer volum. Va viatjar per Alemanya, Rússia, França i Itàlia. Fou un creador hipersensible i turmentat, un representant característic de la turmentada ànima Russa. El crític Belinsky el considerava el poeta més gran de la seua època, i la seua influencia en la escola naturalista Russa es evident.

Gógol es va mostrar en les seues primeres novel·les com un autor romàntic i fins i tot líric. Buscava aleshores l'estima popular, cosa que va aconseguir complidament, doncs prompte es va convertir en un autor de moda. En les seues últimes obres Gógol es converteix en un crític de la societat constituint els seus escrits un ventall de realisme rigorós.

Va ser un home religiós. El seu espiritualisme el va heretar, de la seua mare, dona molt devota i d'ànima senzilla. L'obsessió de Gógol era salvatge, trobar el camí de La Veritat. La seua constant inquietud espiritual el va portar a visitar alguns països catòlics i a instalar-se a Roma on va viure algun temps.

Els seus personatges són éssers de la vida mateixa, plena de vicis i virtuts. Les seues criatures de ficció estan aconseguits en el pla psicològic que alguns crítics han trobat en la seua obra certa similitud amb la de Cervantes.
L'obra Taràs Bulba va ser publicada per primera vegada en 1834 i està considerada como una de les seues millors novel·les.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Les Animetes

Les Animetes

Fa moltíssims anys, a Biar vivia Marieta i la seua avia Casilda. Un dia Marieta estava a la font quan sentí un cavall, hi havia un jove foraster.
El cavaller va veure a Marieta, es va presentar i es va enamorar d'ella.
Un dia es va presentar en casa de Casilda i va demanar-li la mà de la neta. La velleta se la va atorgar, però li va sorgir un entrebanc.
Albert va dir que Marieta tenia que filar la camisa nupcial. Però Casilda no l'havia ensenyat a filar mai a Marieta.
Quan se'n va anar Albert, Marieta es va posar a plorar perquè no sabia filar. Casilda va anar a demanar-li ajuda a les Animetes. Els va contar tot el què estava passant. Les Animetes van dir que l'ajudarien i. Casilda, les convidà al casament. Quan van anar, tots es van sorprendre i es van esglaiar molt, perquè aquestes eren sobrenaturals. Albert va preguntar qui eren i per què eren així, deformes. Elles li van dir que era de tant de filar. Albert va dir a Marieta que no volia que Marieta filara mai més.
Al cap d'uns quants mesos va començar a investigar sobre eixes velletes tan estranyes. Va descobrir que elles eren unes velletes que sabien filar molt bé i que eren elles les que van filar la camisa nupcial. Li va preguntar a Marieta i Casilda i elles ho van confirmar. Albert es va enfadar molt i li va dir a Marieta que no volia estar amb ella mai més. Però Marieta li va demanar perdó. Casilda va dir que era la seua culpa i que ella no volia que Marieta es fera tan lletja. Albert la va comprendre i la va perdonar, però li va dir que no l'enganyara més.

El tres germanets, porquets i rarets i el llop

Això va ser una vegada tres germanets, porquets i molt rarets, de pell rosa amb pigues blaves. Vivien els tres juntets.
Una vegada van pensar construir-se una caseta per a protegir-se de un llop molt feroç amb unes dents llargs, però molt fines, que quan mossegaven a algun animalet el convertia en un vampir.
El germanet, porquet, raret i cagadet més major va dir:
-Jo em faré una caseta de palla, jo sóc el més fort, el major, i no tinc por.
Però en realitat sí que tenia por, tot i això va construir una casa, amb una floreta i tres palets en la teulada. Els animalets es van preguntar perquè va posar una floreta en la teulada. Però com sabien que era molt raret el van deixar.
El germanet, porquet, raret i un poquet més cagadet de por, era el mitja i va dir:
-Jo em faré una de fusta, jo sóc el mitjà i no tinc por.
Això va dir, però en realitat sí que tenia por, tot i això la va fer de fusta, però no la van fer com normalment es fan les cases, sinó que la va fer en forma d'hexàgon. Els animalets es van preguntar perquè d'eixa forma, però com era molt raret com els seus germans, el van deixar.
El germanet, raret i molt més cagadet, era el més xicotet, va dir:
-Jo sóc el més xicotet i sí que tinc por, per això la faré de pedra i ciment. I la va fer també. Li va dibuixar un cor molt gran enmig. Els animalets es van preguntar per a què li feia falta un cor, però com sabien que era raret com el seus germans, el van deixar. Els seus germans es van riure molt d'ell, i ell es va enfadar.
Una nit molt fosca van escoltar... “Obriu la porta amiguets xicotets, sóc el vostre nou amic” i tots dins de les seues casetes raretes no van dir res. Aleshores reconeixent la veu del llop van escoltar altra vegada:
-No voleu eixir? Doncs vaig a trencar les vostres casetes!
Va anar primer a la del germà major. Aquest va eixir corrent i va cridar al seu germà mitja:
-Obri germanet! Obri!
El germanet li va obrir.
-No vos cregueu que no puc amb aquesta!
I també la va trencar. Els germanets molt cagadets van cridar al seu germanet:
Obri germanet! Obri!
I el germanet els va obrir, sabent que ells es van riure molt d'ell, però els va perdonar.
-Entreu germanets! Entreu!- Va cridar
Aleshores el llop feroç, va dir:
-Jo sóc fort i també...- Va parar un segon de parlar i va mirar la caseta gegantesca. Però no va mirar la caseta si no el cor, i li va recordar el seu primer amor. Aleshores, els porquets van clavar-li un palet de fusta en el cor i el llop va morir.
Els porquets van ser feliços per a sempre. El germanet xicotet va dir:
-A la pròxima vegada no vos rigueu de mi o vos deixaré fora- I va riure.
Des d'eixe dia no trobareu cap llop enamorat i molt menys que pinte un cor, ni que siga en terra.