Una de gats

Això va ser una vegada un home que tenia una filla, la filla tenia un gata i la gata tenia un fill. El fill s'anomenava Kitto, la mare Beta, la filla Celta i el pare Bertto.
Bertto, Celta, Beta i Kitto, tot i la seua diferència es volien molt. La raó era que una vegada una bruixa va convertir a Beta i Kitto en gats.
Una vegada Celta llavant la roba en el riu es va apropar a ella, una velleta, i li va dir:
- Hola Celta com estàs? Quant de temps! Quants són? Huit? Cinc anys?
- Perdone, jo a vostè no la conec.
- Com que no? Sóc la teu comare.
- Vine-te'n amb mi, a la meua casa i li ho preguntem al meu pare.
- Vinga... Anem...- Va dir mirant-la preocupada.
Quan van arribar a la casa, no hi havia ningú, sols Kitto.
-Kitto! Que ha passat? On estan els nostres pares?
Kitto no podia parlar, era un gat.
-Esperat! Crec que puc ajudar-te.
La comare va treure una bosseta amb pols i li'ls va tirar a Kitto. Aleshores Kitto va començar a parlar com una persona.
-
I va dir que la bruixa s'havia emportat els pares.
- Està bé, i ara que fem?- Va dir Celta.
-Però quina bruixa? Com era?
-Tenia un peu de creïlla, un cristall clavat en l'ull i un gat molt gran en el cap. Els seus pels eren blaus.
- Eixa és... És Selunaclaucarjoskateleal.
-I qui és eixa?
-És la filla de la dona del meu pare... Sempre fent el pitjor per a tots.
-Està bé, però que fem?- va preguntar Kitto.
-Hauríem d'arribar al seu castell, crec que tinc una clau.
- I on està el castell?- Va preguntar Celta.
- Doncs, esta ací, dalt. - va dir la comare assenyalant cap a dalt.
- I com arribem allí?- van preguntar els dos al mateix temps.

FINS ACÍ

-Ací esta, agafeu-me de la mà.
Celta va agafar a Kitto i va agafar la mà de la Comare i aquesta va dir unes paraules molt extranyes:
- Palacatum, palacatom, fins Selunaclaucarjoskateleal vull... pum-pum.
Aleshores van aparèixer davant d'un enorme castell, la Comare es va apropar a la porta i va intentar obrir-la. Aleshores va dir:
- No s'obri! No ho entenc!- Va cridar furiosa.
Quan es va assentar en una roca, es va escoltar un fort colp, es van girar els tres i la porta estava oberta.
- Està bé! Si que s'obri...
Els tres van entrar amb molta curiositat i, Celta, nerviosa, va començar a caminar molt ràpid:
- Tranquil·la, Celta, tranquil·la, si vas molt ràpid s'adonaran que estem aquí- va dir la comare.
- Peró els meus pares estan aquí, havem de salvar-los, com siga. I si el mata?
- No, no ho crec, la conec molt bé i no els va a matar, d'això estic segura.
- Està be, però no perdem temps i anem.
Van arribar a una habitació, era molt gran, era tan gran que havíem de mirar per parts, aleshores, quan van arribar al mig, van veure un gàbia, dins hi havien dos individus xicotets. Van tardar 5 minuts en arribar, estava molt lluny, en la gàbia hi havien dos ninots, eren en forma dels seus pares, Celta com una boja va començar a plorar, a pegar-li, a tirar-lo contra el sòl, no podia obrir-la, aleshores va aparèixer la bruixa i amb totes les seues forces del mal, va convertir a tots en ninots, va utilitzar tanta energia que fins i tot ella també es va convertir.
Després d'uns anys anirien uns extraterrestres a salvar-los, però, açò es un altre conte.

Les aparences enganyen...

Fa cinc anys en el Col·legi Public Sagrada Família ,Xixona, hi havia un mestre anomenat Albert. Tots deien que era molt bo, molt bonic, que era jove i simpàtic. Tots, fins que un dia va passar una cosa molt estranya. Va desaparèixer un xiquet...

-Bon dia mestre!- van dir tots el alumnes de 1r d'ESO.
-Bon dia estimades criatures!- va respondre com tots el dies.
Es va assentar a la seua cadira i va començar a passar llista de qui tenia fets el deures i de qui no. Aquesta vegada tots els alumnes el veien molt estrany, estava molt tranquil; un poc furiós, però es notava que intentava dissimular el seu mal humor.
Quan va arribar a l'últim de la llista, que era Unai, aquest va respondre:
-No, no els tinc.
-Com que no els tens!- va cridar enfurismat i va pegar un colp a la taula.
-Unai, com que no els tens? Et vaig dir que com no els portares...
Unai estava amb el ulls oberts com dos plats, s'havia espantat molt. Aleshores Albert va dir amb un sonriure maligne:
-Unai vine amb mi, vine!- aleshores va eixir de la classe i Unai darrere d'ell .

Quan va tornar Albert, estava soles, no estava amb Unai. Aleshores, va preguntar Claudia:
-Mestre, on esta Unai?
-Unai està en un lloc molt bonic, no vos preocupeu. Prompte tornarà.

Quan van acabar les classes, Lucia va preguntar:
-Què cregueu que ha passat?- va dir amb els ulls oberts, tan verds i tan bonics com sempre, però amb molta por a la mirada.
-Jo crec que li haurà posat un part- va dir Katia.
-Jo no ho crec, aquesta vegada el mestre ha estat molt estrany.- va dir Carles. Estava preocupat, molt preocupat.

Al següent dia, van anar al col·legi i es van espantar molt. La classe estava plena de sang. Aleshores una de les Palomes, teníem dues companyes que es deien Paloma, es van apropar un poquet per a veure de prop la sang i també van veure cabell. Era claret, era com... era com el d'Unai.
-Però... que ha passat?- va preguntar Lucia.
Aleshores van escoltar:
-Bon dia estimades criatures!- Era Albert. Albert estava pàl·lid , estava tan pàl·lid com la neu, amb uns ulls quasi roigs.
Quan va preguntar Claudia, les seus paraules van sonar com els udols d'un gat malferit.
-Mestre que ha passat?
-Res, criatura de sang calenta!!- Aleshores va començar a riure. I es van veure dos ullals plens de sang. Els xiquets van començar a fugir.
-El mestre està mol extrany!- va dir Lucia amb la respiració entretallada.
-Ho sé Lucia, i hem de fugir d'ací!- va cridar Katya.

A partir d'aquest dia, ningú es va apropar a aquell col·legi.
Diuen que Albert està bambant per allí. Alguns creuen que se'n va anar. Però del que estic segura és que ningú s'aproparà mai més a aquell col·legi maleït.

Nicolás Gógol

El gran escriptor Nicolai Gógol va nàixer en una aldea de Poltava (Ucraïna), aleshores era Rússia, el 1809 i va morir a Moscú en 1852.
A Sant Petesburg tenia un treball burocràtic. També explicà Història Natural a la Universitat. Prompte el va temptar la literatura abandonant les classes per a dedicar-se completament a la seua vocació.

La seua intensa labor literària va deteriorar la seua salud, arribant a un estat de desesperació tal, que li va fer llançar al foc el segon volum de Les Animes mortes, que era superior al primer volum. Va viatjar per Alemanya, Rússia, França i Itàlia. Fou un creador hipersensible i turmentat, un representant característic de la turmentada ànima Russa. El crític Belinsky el considerava el poeta més gran de la seua època, i la seua influencia en la escola naturalista Russa es evident.

Gógol es va mostrar en les seues primeres novel·les com un autor romàntic i fins i tot líric. Buscava aleshores l'estima popular, cosa que va aconseguir complidament, doncs prompte es va convertir en un autor de moda. En les seues últimes obres Gógol es converteix en un crític de la societat constituint els seus escrits un ventall de realisme rigorós.

Va ser un home religiós. El seu espiritualisme el va heretar, de la seua mare, dona molt devota i d'ànima senzilla. L'obsessió de Gógol era salvatge, trobar el camí de La Veritat. La seua constant inquietud espiritual el va portar a visitar alguns països catòlics i a instalar-se a Roma on va viure algun temps.

Els seus personatges són éssers de la vida mateixa, plena de vicis i virtuts. Les seues criatures de ficció estan aconseguits en el pla psicològic que alguns crítics han trobat en la seua obra certa similitud amb la de Cervantes.
L'obra Taràs Bulba va ser publicada per primera vegada en 1834 i està considerada como una de les seues millors novel·les.

Les Animetes

Les Animetes

Fa moltíssims anys, a Biar vivia Marieta i la seua avia Casilda. Un dia Marieta estava a la font quan sentí un cavall, hi havia un jove foraster.
El cavaller va veure a Marieta, es va presentar i es va enamorar d'ella.
Un dia es va presentar en casa de Casilda i va demanar-li la mà de la neta. La velleta se la va atorgar, però li va sorgir un entrebanc.
Albert va dir que Marieta tenia que filar la camisa nupcial. Però Casilda no l'havia ensenyat a filar mai a Marieta.
Quan se'n va anar Albert, Marieta es va posar a plorar perquè no sabia filar. Casilda va anar a demanar-li ajuda a les Animetes. Els va contar tot el què estava passant. Les Animetes van dir que l'ajudarien i. Casilda, les convidà al casament. Quan van anar, tots es van sorprendre i es van esglaiar molt, perquè aquestes eren sobrenaturals. Albert va preguntar qui eren i per què eren així, deformes. Elles li van dir que era de tant de filar. Albert va dir a Marieta que no volia que Marieta filara mai més.
Al cap d'uns quants mesos va començar a investigar sobre eixes velletes tan estranyes. Va descobrir que elles eren unes velletes que sabien filar molt bé i que eren elles les que van filar la camisa nupcial. Li va preguntar a Marieta i Casilda i elles ho van confirmar. Albert es va enfadar molt i li va dir a Marieta que no volia estar amb ella mai més. Però Marieta li va demanar perdó. Casilda va dir que era la seua culpa i que ella no volia que Marieta es fera tan lletja. Albert la va comprendre i la va perdonar, però li va dir que no l'enganyara més.

El tres germanets, porquets i rarets i el llop

Això va ser una vegada tres germanets, porquets i molt rarets, de pell rosa amb pigues blaves. Vivien els tres juntets.
Una vegada van pensar construir-se una caseta per a protegir-se de un llop molt feroç amb unes dents llargs, però molt fines, que quan mossegaven a algun animalet el convertia en un vampir.
El germanet, porquet, raret i cagadet més major va dir:
-Jo em faré una caseta de palla, jo sóc el més fort, el major, i no tinc por.
Però en realitat sí que tenia por, tot i això va construir una casa, amb una floreta i tres palets en la teulada. Els animalets es van preguntar perquè va posar una floreta en la teulada. Però com sabien que era molt raret el van deixar.
El germanet, porquet, raret i un poquet més cagadet de por, era el mitja i va dir:
-Jo em faré una de fusta, jo sóc el mitjà i no tinc por.
Això va dir, però en realitat sí que tenia por, tot i això la va fer de fusta, però no la van fer com normalment es fan les cases, sinó que la va fer en forma d'hexàgon. Els animalets es van preguntar perquè d'eixa forma, però com era molt raret com els seus germans, el van deixar.
El germanet, raret i molt més cagadet, era el més xicotet, va dir:
-Jo sóc el més xicotet i sí que tinc por, per això la faré de pedra i ciment. I la va fer també. Li va dibuixar un cor molt gran enmig. Els animalets es van preguntar per a què li feia falta un cor, però com sabien que era raret com el seus germans, el van deixar. Els seus germans es van riure molt d'ell, i ell es va enfadar.
Una nit molt fosca van escoltar... “Obriu la porta amiguets xicotets, sóc el vostre nou amic” i tots dins de les seues casetes raretes no van dir res. Aleshores reconeixent la veu del llop van escoltar altra vegada:
-No voleu eixir? Doncs vaig a trencar les vostres casetes!
Va anar primer a la del germà major. Aquest va eixir corrent i va cridar al seu germà mitja:
-Obri germanet! Obri!
El germanet li va obrir.
-No vos cregueu que no puc amb aquesta!
I també la va trencar. Els germanets molt cagadets van cridar al seu germanet:
Obri germanet! Obri!
I el germanet els va obrir, sabent que ells es van riure molt d'ell, però els va perdonar.
-Entreu germanets! Entreu!- Va cridar
Aleshores el llop feroç, va dir:
-Jo sóc fort i també...- Va parar un segon de parlar i va mirar la caseta gegantesca. Però no va mirar la caseta si no el cor, i li va recordar el seu primer amor. Aleshores, els porquets van clavar-li un palet de fusta en el cor i el llop va morir.
Els porquets van ser feliços per a sempre. El germanet xicotet va dir:
-A la pròxima vegada no vos rigueu de mi o vos deixaré fora- I va riure.
Des d'eixe dia no trobareu cap llop enamorat i molt menys que pinte un cor, ni que siga en terra.